Circular 24/17 · 16 de desembre del 2018
El temps passa i diuen que s’ho menja tot. Potser sigui cert, i les festes de Nadal, que amb els anys han canviat tant, de manera de celebrar-les, de viure-les i d’entendre-les, en són una mostra. Hi ha detalls, però, que fan pensar que no és del tot exacte que res sigui igual que ahir. Que creiem que les coses canvien, quan potser només varien d’aspecte. Canvien les formes, però darrere les façanes, els gestos i la superfície, sempre hi queden vives algunes essències que no acaben de morir mai, que sovint retornen amb una nova aparença, però amb la mateixa força i sentit de sempre. Potser ho faci que els humans som com som, malgrat que insistim a creure que el progrés ha esborrat el que ens fa humans.
Totes aquestes reflexions m’han passat pel cap quan repassava alguns dels textos de la nostra literatura que els autors han dedicat al Nadal. Són molts i diversos, però m’he aturat en els versos d’un poeta molt conegut -Joan Salvat Papasseit- que va escriure’n un famosíssim poema. Tot seguit, entre els papers (jo encara treballo amb papers!) ha aparegut un altre poema escrit per un bon amic -Josep Maria Ripoll- amb el mateix títol -“Nadal”- escrit el 2004, més de vuitanta anys després del de Salvat. I m’ha impressionat veure que, amb mirada diferent, en dos temps històrics i socials molt allunyats, en circumstàncies vitals que, en aparença, no s’assemblen de res, els dos poemes diuen el mateix, tenen el mateix esperit crític, la mateixa sensació íntima, segurament perquè, com deia, les persones som, encara, iguals per dins, humans i crítics. Tan pobres…
Deixo els dos poemes a consideració dels lectors perquè comparin, s’hi identifiquin i els ajudin a entendre i a entendre’s; a retrobar-se, si volen, que per això serveix la poesia. També la de Nadal.
JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1924)
NADAL
A Emili Badiella
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
* * * * * * * *
JOSEP MARIA RIPOLL (1962)
NADAL
A casa no sento el fred de la nit
ni tampoc, des de fa temps, cap simbomba fosca,
però sí que, com cada any, he fet memorial de greuges
i m’he queixat del preu exagerat del peix
i de l’embafament després dels dolços
i de les multituds als temples del comerç
i dels colors estridents de la cavalcada
i de la pluja agressiva de caramels
i dels nens malcriats amb els joguets elèctrics
i del lladre panxut que s’enfila als balcons
i dels reis momificats que fem reviure
i de l’or i l’encens i la mirra dels grans magatzems
i dels somriures de greix i massapà
i dels absurds excrements d’un tronc d’arbre
i dels fems del pagès al pessebre
i de les bombetes que encenen mentides
i dels àngels que floten als aparadors
i de la pornografia de les cançons de pau
i del vermell de calces per als fetitxistes
i dels qui allarguen les copes cap a la televisió
i dels qui ballen guarnits com pingüins multicolors
i dels qui diuen que es fan bons propòsits
i dels qui es fan de veritat bons propòsits
i dels qui escuren el compte contents
i dels pobres que viuen només per als rituals
i dels pobres que també participem
-i tan pobres com som- dels rituals que hem fet nostres.
Dels marges (2004)