Un amic amb qui intercanviem textos i poemes que trobem interessants, em va fer arribar, fa un temps, aquest text, acompanyat de la següent presentació:
“Pocs mesos abans de morir a finals de 1911, amb 51 anys, Joan Maragall va publicar un dels seus molts articles en castellà al ‘Diario de Barcelona’ amb el títol ‘Elogio de vivir’. El text, que exalta el paper del vitalisme filosòfic, de la voluntat i de l’individu dominador de la pròpia existència, va ser convertit per algú –potser el mateix Maragall?- en aquesta síntesi poètica que mereix lectura atenta i potser, fins i tot, memorització per servir de força i empenta vital, com el seu autor volia.”
Certament, en aquests temps convulsos i confusos, l’afirmació de la potència individual (que no és no pas l’individualisme!) com a motor vital, potser sigui una bona manera d’encarar el futur i l’any que aviat començarà.
ELOGI DEL VIURE
Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò per al que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.
JOAN MARAGALL (1860-1911)