Circular 24/17 · 11 de desembre del 2017


CARTA DE NADAL A MON PARE



El poeta menorquí Ponç Pons (Alaior, 1956) escriu una profunda i sincera carta en vers al seu pare, quan s’acosta el Nadal, plena de records personals, de detalls senzills de vida íntima, que és una mostra d’amor intens i autèntic. Les paraules dels poetes ens ajuden a entrar en els racons més amagats de l’ànima, per això convé trobar uns minuts per llegir-los pausadament, enmig del tràfec quotidià, amb els ulls girats endins de la consciència, per retrobar-nos.

Els finals d’any, les festes nadalenques, són temps propicis a la introspecció, a la recerca en els sentiments que haurien de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. Més encara en aquests temps convulsos, en què resulta tan difícil assumir amb humilitat i enteresa la lluita diària per una vida personal i col·lectiva digna i lliure a què no podem renunciar.


Carta de Nadal a mon pare

Mai vaig ser caçador. M’agradava venir a
Biniguarda amb tu per veure córrer es cans
o fer cantar perdius. Quan tornàvem a Lô,
caminant i d’enfora sentíem tocar
ses campanes, el món era alegre i segur
perquè em daves sa mà pes camí de sa vida.
A ca nostra, amb ma mare pendent des fogons,
trobàvem es germans i era gust i érem molts
i sopàvem tots junts i escoltàvem sa ràdio.
Es dissabtes fosquet em rentava en un còssil
i després tu em servaves en es balancí.
Amb humil fe de pobres em deies «Poncet,
un dia serem rics. Tenim terra a l’Havana!»,
però a jo m’era igual perquè et tenia a tu
que omplies de bondat amb ets ulls blaus sa casa.
Vaig esser es més petit i es que et va escoltar
més quan contaves històries de bruixes i dracs
o rallaves amb por de sa Guerra Civil.
Mentre tu molts de vespres tornaves cansat
de sa fàbrica i feies hores extres dret
tallant peces de pell dalt sa cambra fins tard,
jo llegia embambat tots es llibres antics
d’aquell oncle famós, parent teu, que va ser
confessor de dos papes i ecònom de Roma.
Sempre et veig satisfet. Duies un davantal
i et posaves es llapis de marcar a s’orella.

Jo et venia d’al·lot a veure a Ca’s Toribios
i em besaves content i es mostatxos picaven.
Quan es sou, que era magre, es fonia a un pot buit
tu abraçaves ma mare i amb gest animós
li somreies: «Maria, tot ho aclarirem!»,
i ella ho va aclarir tot i vam créixer feliços.
Mos vas fer menorquins i amb s’exemple des fets
mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent.
No te perdis pel camp. En sentir ses campanes,
quan ja s’hagi fet fosc i tu tornis tot sol
pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà
i vindré as teu costat perquè em contis històries
o em rallis sense por de sa Guerra Civil.
Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,
i puguis caçar molt i passar de política.
Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,
que hi ha guerres i fa feredat com va el món.
Es Nadals me són trists i és com si en es betlem
de ca nostra hi faltés s’alegria d’antany.
Ses estrelles s’han fus i cap pastoret riu.
Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal.
Des que te’n vas anar sent es pes d’un gran buit
i no vull que te moris, mon pare, mai més.

PONÇ PONS, Camp de Bard, 2015