Circular 18/21 · desembre del 2021
Ara no sé si es fa, però abans es feia. En acabar el dinar de Nadal, a l’hora dels torrons, els més petits de la casa s’enfilaven dalt de la cadira i recitaven -de memòria!- tan bé com sabien, el poema, curt o llarg, que els havien ensenyat a escola. Perquè a l’escola, en aquells temps que alguns creuen prehistòrics, no només s’exercitava la memòria, sinó que s’hi ensenyaven versos! Ara, en ben pocs indrets, si encara en queda algun, les criatures de la casa es poden guanyar unes monedes (en deien “les estrenes”, d’aquelles propines que enriquien el Nadal dels infants) dient “el vers de Nadal”, que feia somriure tota la família i esclatar d’alegria pares i avis, emocionats de veure els plançons dalt de la cadira per desitjar a tothom bones festes.
Però el temps corre i no s’atura. Les tradicions van desapareixent rere la boira de la història, per deixar lloc a nous costums que esborren de mica en mica el passat. El pessebre ja no cap en els pisos petits, és més econòmic un arbre -si cal, de plàstic, encara que siguem ecologistes, perquè dura més-; hem reduït la plantilla adoptant un Pare Noel en comptes dels Tres Reis, personatges d’una història que gairebé ningú ja no coneix, perquè està en un llibre massa gruixut i sense il·lustracions. El temps avança, els costums socials canvien de manera implacable i lamentar-se’n és absurd i inútil. Com inútil és posar-s’hi en contra i absurd seria negar-se a constatar-ho.
És per això que pot ser interessant observar que, de nou, els poetes ens aporten una nova visió del món que vivim, que ens passa desapercebut en els tràfecs quotidians. És així, doncs, que en Roc Casagran, un poeta i novel·lista sabadellenc, ens presenta una moderna versió del poema nadalenc, ple de la simplicitat i la bellesa de la bona poesia, de la profunditat que ha d’interrogar el lector atent, per fer-nos situar aquestes festes en el seu punt just. Seguiu el ritme d’aquesta senzilla i humil reflexió que, amb el pretext del “vers de Nadal”, ens proposa de recitar, potser en silenci, íntimament, per creure en l’esperança.
Bon Nadal a totes les bones persones!
Enfilat a la cadira
i al voltant d’aquesta taula
ara que tothom em mira
trio prendre la paraula.
Parlo per donar la veu
als que no deixen parlar
i perquè mai no oblideu
a qui no es pot pagar el pa.
I també per un record
que escalfi com flama i brasa
a qui li falli la sort
o hagi de ser lluny de casa.
I brindo per l’esperança
d’anar fent un món com cal.
Que el demà just ja s’atansa
i us desitjo un Bon Nadal.
ROC CASAGRAN