Circular 14/24 · desembre del 2024
Dies de tràfec, de trobades i celebracions més o menys forçades. La tradició ha anat canviant i ara el que es porta són les competicions entre ciutats per saber qui planta l’arbre més alt i vistós que atregui la gent als carrers a comprar o a quin indret llunyà es pot anar a rebre el nou any per enviar selfies a les amistats. I els pessebres ja semblen considerar-se una rèmora del passat que fa mig nosa, perquè explicar avui l’angoixa d’una parella jove sense sostre ja no és una història que commogui ni estranyi a ningú, a les ciutats modernes. El Nadal d’avui és com un parèntesi acordat per lliurar-nos a exultar i mostrar una alegria que els comerços atien amb insistència. De portes enfora, pels carrers, es pot dir que la modernitat ha inventat un nou Nadal.
Un Nadal a vegades embafador, si ho mirem bé. I per resituar les coses al seu punt just i retrobar el sentit de sempre, potser vagi bé recuperar la cordialitat del Nadal amb l’ajuda dels poetes, que miren la realitat i ens la posen al davant amb la simplicitat aparent de les paraules que apunten més endins, saltant-se la banalitat, retornant el sentit al viure, demostrant que hi ha coses íntimes, símbols profunds que poden ajudar a viure enmig del traüt, els tràfecs i les incerteses que en assetgen.
Buscant, doncs, aquest racó de serenitat imprescindible, he trobat un text centenari que ens pot resituar. Joan Oliver-Pere Quart el va escriure el Nadal de 1924, ara fa cent anys! Són uns versos senzills i bonics, plens de força i senzillesa, que poden acostar el lector que els llegeixi amb la calma imprescindible a l’autèntic sentit que el Nadal ha tingut durant segles i que potser no estaria malament que es mantingués viu, amb menys faramalles i excessos, amb més bonhomia i humanitat.
Ens dibuixa un paisatge que reconeixerem de seguida, ens fa resseguir amb la memòria l’escenari de tots els nadals viscuts des de petits, de quan fèiem el pessebre a les cases, repartint les figures sobre la molsa per recrear les escenes que tantes vegades ens havien explicat, amb un fons de nadales que sabíem de memòria.
Com que potser ara tot això queda una mica amagat en el temps, valdria la pena recordar-ho, perquè la festa recuperi el seu sentit i perquè se sàpiga que el que avui celebrem ja era ben viu fa exactament cent anys, quan Joan Oliver-Pere Quart ho va escriure remarcant un element que hauríem de mantenir sempre viu, en el vers que clama Humilitat, la gràcia més divina, que justament és el que el poeta enyora i més falta fa avui.
Tingueu, doncs, un bon Nadal!
ENYOR DE NADAL
Temps era temps –hom diu, hom deia-
que per Nadal tot era blanc de neu.
Temps de miracle, quan s’esqueia
el naixement del Fill de Déu.
La nit era molt blava i serena,
solcada de silencis ulls-desperts.
En el forat on va la lluna plena
l’estel amb cua dels savis dels deserts.
Jesús, Josep, Maria tremolen dins l’estable
i les cases s’aguanten als turons.
Racó de món, paisatge miserable
que et faran immortal damunt quatre taulons.
Humilitat, la gràcia més divina,
la pompa i majestat d’aquella nit!
El bon romà que tots portem al pit
no veu la glòria de la nit mesquina.
Temps era temps… -hom diu, hom deia-
minsa vellarda a la vora del foc,
quan el Nadal, castament, es refeia,
i fins i tot nevava un poc!
Joan Oliver, Diari de Sabadell, 25 de desembre de 1924
